dissabte, 27 de febrer de 2016

Sobre el arte Contemporáneo ¿Cóm és la normalització del dia a dia de l'Art? És necessari plantejar-se vivir FORA de la fita

Aquests dies, 24 y 28 de febrer, s'està celebrant ARCO, la Feria Internacional de Arte Contemporáneo de Madrid.

La clave está en la educación artística, es un lenguaje que requiere un esfuerzo [...] són algunes de les moltes i interessants puntualitzatcions que us deixo i podeu sentir en aquesta entrevista.


Més enllà de les idees que puguem tenir d'aquesta Feria, com representativa dels "grans esdeveniments" artístics, 38minuts: ready mades, galeristes, discursos, causes, medis de comunicació, societat de la imatge, el temps i l'espai....
 

dijous, 25 de febrer de 2016

"PERFILAR-SE" , IES Ramon Berenguer IV


BREAK'N TIME, Gymp



Nosotros, el grupo Gymp, integrado por Diego, Javi y Arturo, hemos realizado un corto llamado Break´n Time, que está protagonizado por los abuelos de Diego y grabado en la casa de los mismos.  En este corto intentamos plasmar el paso del tiempo con la escritura del anciano y de qué manera él mismo rompe el tiempo para permanecer junto a su mujer.
Durante el corto podemos escuchar el sonido de un reloj, mientras él va escribiendo inconscientemente.
En el momento en el que se rompe el lápiz se destruye esa barrera.
Este vídeo tiene un final alternativo, en el que el anciano toma la chaqueta y sale por la puerta. Con esta secuencia queríamos plasmar cómo al romper la barrera del tiempo él se levanta y sigue viviendo su vida felizmente.

Profesor:

Y sin embargo, unido ese segundo final al resto de la película, ese seco cerrarse de la puerta, indicaría también un corte, un final definitivo, un olvido definitivo, un dejar atrás, un romper el pasado, un cambio y un tránsito tal vez hacia otro lado.
Pero también, con esa brusca y solitaria desaparición, una despedida y un reencuentro.
¿Y qué más?



CRISTALIZADOS, Les2


Tiempo, tiempo, tiempo, tiempo reflejado en aquel trozo de hielo, tiempo congelado que no ve el momento de descongelación.
Nervios, tensión, incertidumbre, reflexión, al tiempo se unían.
Nervios por el fracaso.
Tensión e incertidumbre por la descongelación.
Reflexión por el momento vivido.

Tiempo, tiempo, tiempo, ¿se hace más pequeño o es sólo nuestra imaginación?
Volver a los nervios, a la tensión, a la incertidumbre, a la reflexión que se unían al tiempo.
La aproximación que a cada minuto de aquel tiempo surgía en forma de nuevos sentimientos, a nuevas sensaciones que queríamos experimentar y a la vez no.

Tiempo, tiempo, tiempo, ¿volver más tarde o esperar?
Rabia, miedo, nervios.
Rabia al descongelo.
Miedo y nervios al precipitarse.

Tiempo, tiempo, tiempo, ¿acabar  con esto o no?
Tiempo;
Tiempo que se agota;
Tiempo que se descongela;
Tiempo que absorbe los cambios.
Tiempo, tiempo, tiempo, has llegado a tu fin.


La precariedad incalculada de algunos eventos desembocan a pasionales viajes al estado natural por parte de los humanos. Lo que es aceptable y lo que no, deja de ser importante ante la incapacidad de una constancia controlable emocional personal. La finalidad físico emocional de las actividades artísticas dan fuerza a sentimientos inesperados dentro de un margen esperado. La majestuosidad de ésta, sin embargo, deja al lado el aspecto plástico para profundizar en conceptos reinventados en la época contemporánea.
Este trabajo audiovisual trata de indagar en aquello que el espectador espera o desea ver durante la exposición de una obra secuencial. El concepto del hielo da visualmente un aspecto de sencillez a la obra mientras que es mucho más: el cambio temporal constante de la obra la hace única cada segundo que transcurre, creando diversas obras espaciotemporales sobre un único concepto. Pero en la obra también influyen aspectos del estado natural como las consecuencias de eventos meteorológicos, interacción del mundo animal y humano.

Profesor:
Curiosamente el primer texto toma, como ocurre muchas  veces, mayor relevancia cuando se desprende del referente. El texto en abstracto, sin el apoyo del vídeo, cobra un cariz metafórico mayor, más abierto y más sugerente.
Sobre el segundo texto, guardemos un silencio respetuoso. 



MANOS, Teaking-Team

 
Cuando las líneas son tiempo
Una oración sencilla que encierra miles de significados diferentes.

Manos, se dice que en ellas se encierran las líneas que determinan tu vida. Las manos son un elemento básico para ti. Manos para tocar, manos para acariciar, para golpear, para arañar, para coger, para forcejear, manos para rozar, manos para estirar, manos para cabrearte y romperlo todo y luego arrepentirte e intentar arreglarlo, manos que se entrelazan.
Quizás las manos sí que sirven para mucho más de lo que nosotros nos pensamos, quizás no le demos la importancia que se merecen, quizás no nos paremos a pensar que haríamos nosotros sin ellas; con ellas somos capaces de agarrar el mundo de alguien, agitarlo con energía y luego pretender que sea el mismo de antes, antes de que estas interviniesen. Quizás no le damos importancia porque están ahí, porque no las echamos en falta. Pero llega un día que aquellas manos que nos han regalado caricias y cosquillas se marchan y no vuelven, y te das cuenta que sólo te quedan dos, solo te quedan tus dos manos pero, has perdido aquellas que te cogían la tuya al pasear, las que te habían abierto los ojos, las que te habían regalado un mundo que agitar y lo más importante, te habían regalado un mundo que tocar.
Cuando las líneas son tiempo…
Cuando el tiempo son momentos…
Cuando los momentos son manos…
Cuando las manos son líneas…

Profesor:
Recurso no invalidado a lo sentimental.
 La frase “se marchan y no vuelven”, la concibo como una función manual de marcharse, no porque la persona a la que pertenecen de pronto ya no esté, sino porque tus propias manos adquieran una propiedad inaudita o poética de emprender un camino independiente, como si estuvieran vivas por ellas mismas y pudieran adquirir su propio carácter o personalidad….
¿A dónde nos conduce este delirio?  



DEBERÍAS ABRIR LOS OJOS, Sorbitos
Cada uno hemos escrito algo diferente sobre cómo nos sentimos al ponernos a trabajar en el video y este es el resultado:

Ana: No sé, tal vez tenía en mente algo diferente, más profesional seguramente. Así es la vida del estudiante, aprovechar los pequeños recursos que tienes lo máximo posible y sacarle el mayor partido. Todos los clips del video están hechos con cosas de casa, con cámaras de una calidad aceptable y con un editor de videos nada especial. Pero nosotros queríamos ir más allá, y muchos no entenderán nuestro propósito o no sentirán nada cuando vean el video, pero todo tiene un doble fondo. El pasillo interminable acompañado de ese ruido espantoso, las manos atadas sin poder escapar, el pitido de la televisión…son cosas que nos agobian. Un camino sin fin, estar atrapadas en algo y un sonido que se cuela en la cabeza y te deja un poco atontado. Todo está pensado para que agobie, hasta que llegue la paz. Gymnopédie No. 1 de Erik Satie comienza a sonar y acompaña a la luz. Encender y apagar. Encender y apagar. Todo al ritmo del piano. Y seguidamente una caja de música comienza a funcionar, transportándome así a mi infancia. Finalmente llega Debussy, Clair de Lune y entonces sí que me pierdo entre las notas y el movimiento de la imagen. No, está claro que no salió como tenía pensado y tal vez nunca pueda mostrar mediante imágenes como me sentí aquel día en el Espai 13. Hay cosas que no se pueden explicar, ni con mil imágenes, ni con mil palabras, solo viviéndolo.

Óscar: Bastante difícil saber por dónde empezar… Quizás debería explicar mi opinión sobre nuestro video. “Es una idiotez” pensaran algunos. Pues bien… están en su derecho, quizás tampoco sepan qué quisimos expresar nosotros con este video. Nosotros queremos transmitir única y exclusivamente sensaciones. ¿Cómo vamos a explicar si no cémo nos sentimos cada uno de nosotros el día que fuimos a la Fundació Miró? Es totalmente imposible, pero intentamos aproximarnos todo lo que pudimos. Ese estrés, ese agobio, esa necesidad de parar el video para tomar aire, o quitarlo directamente… Creo que si conseguimos que todas las personas que lo vean sientan esos impulsos, habremos hecho un buen trabajo.

Profesor:
El vídeo está bien sintetizado. Hay imágenes que no tienen doble fondo, sino que fondo y apariencia coinciden porque son evidentes. Pero el conjunto es claro, bien conectado, con cierto misterio e impacto, emulando en alguna medida contenidos de los clásicos en Video Art.
Por otro lado, al parecer, continuamos profundizando en la pesadilla.





 

El pas del temps

A la matèria de dibuix artístic estem tocant diferents registres de manera que es pugui arribar a final de curs dominant l’osquestra. En aquest article us mostrarem la segona fase del treball Quan les línies són temps, una aproximació poc conceptual a la sèrie d’exposicions de l’Espai 13 de la Fundació Miró. La primera part del treball es pot veure visitant aquest enllaç.
El treball final consisteix en una sèrie de dibuixos en format 50×70 i amb tècnica seca a partir de recursos amb els quals es pot mostrar el pas del temps en un dibuix.
Aquestes obres tenen com a centre un dels motius exemplificats al document de recerca inicial.
Alguns dels recursos estudiats són:
  • La pintura narrativa: simultaneïtat de moments (per exemple el quadre “San Antonio y San Pablo”comentat per Max en el blog sobre el còmic “Vapor”). També el cas del “Entierro del conde de Orgaz” de El Greco.
  • L’art cubista (Picasso analític, Picasso sintètic, el Marcel Duchamp del “Nus descendant l’ecalier”).
  • L’art futurista.
  • El constructivisme rus.
  • L’art conceptual (per exemple en l’obra de Lawrence Wiener o el mateix Joan Miró).
  • Fotografia científica (estudi de materials amb fotografia d’alta velocitat).
  • Els diagrames de fletxes i altres recursos de les il·lustracions científiques.
  • Els recursos gràfics del còmic.
  • El món de les superposicions i transparències.
A més de l’esforç de recerca el treball final va aconseguir una gran coherència dels llenguatges expressius. També en relació a la temàtica de la proposta final i amb al procés seguit.

dimarts, 9 de febrer de 2016

"After S.Hultén" comentaris de l'Institut Bellvitge

Els alumnes de 1r de batxillerat de l’Institut Bellvitge vam visitar el passat 13 de gener la Fundació Miró.
Potser la part més impactant, per novedosa, i perquè va crear moltes preguntes i incògnites en els alumnes, va ser la visita a l’espai 13 i la obra de la Sofia Hultén.
Per això, després de comentar les obres a l’aula, alguns dels grups de treball han fet un seguit de reflexions al voltant de les obres de la artista.





Som BAHM, i a nosaltres de l’exposició ens van cridar l’atenció els objectes modificats. Ja vam parlar allà mateix de la idea de col·locar-los directament al terra, treure’ls del pedestal. Però es què amb la modificació que han patit han perdut totalment la seva funció. Carretons que poden anar cap a tot arreu i que no van enlloc. Quina funció tenen ara? Això ens lliga amb els vídeos. Accions que no porten enlloc.
Treure per tornar a posar, ja siguin els objectes dels containers, o les sabates trobades al carrer.

4imagine també ens decantem pels carretons. I ens va venir una idea clau. Aquesta gira al voltant de les diferències de l’individu, dels diferents camins, de les diferents opcions, que finalment no van a parar enlloc. Cada roda mira cap a un lloc diferent que finalment no ens durà enlloc.



A Android Corner ens va cridar l’atenció el vídeo del contenidor. En aquest vídeo es veu a l’artista recollint de dins d’un contenidor objectes, modificant-los i introduint-los de nou en el contenidor.
Ens crida l’atenció l’acció repetitiva, de reciclatge sense ser-ho, com de cicle etern..
Personalment ens fa pensar en el propi reciclatge de l’art actual. Ens fa pensar en la idea d’apropiació d’alguna cosa ja feta, per modificar-la i tornar-la a presentar com a actual. Però després tornarà a patir el mateix procés. Pensem en la moda i la seva reinvenció basada sempre en tendències passades. I en el cicle infinit que això representa. 



A nosaltres, Wild Light, ens va cridar l’atenció el vídeo de les sabates. En aquest vídeo veiem a una persona, en aquest cas, la pròpia artista, caminant i de tant en tant aturant-se per canviar-se de sabates. Totes les sabates estaven desgastades, eren usades. A més podem intuir diferents mides.
Vam escollir aquesta peça perquè en un principi no la vam entendre. Però poc a poc, donant-li voltes vam veure que segurament  parlava sobre l’ús de les coses. Sobre donar-li un segon ús als objectes. Dels canvis, i dels objectes amb història prèvia. Aleshores, nosaltres interpretem d’aquest primer vídeo que a la vida tot va canviant i que tot té una història prèvia.




L'encre noir,  La persiana (Reality plural): Era una peça molt curiosa. Una persiana metàl·lica al centre de l’espai 13, de manera que dividia la sala en dos espais.. Cridava l’atenció ja que tenia unes dimensions grans en comparació amb la resta d’objectes de la sala.
Pensem que es relaciona amb la resta d’objectes de la sala, ja que també és un objecte amb la seva biografia,  tots són objectes reciclats, l’autora els hi dóna una segona vida.
El tema de les obres era les línies són temps.  En aquesta obra les petjades de la gent al llarg del temps han deixat marques (graffitis), la persiana s’ha anat modificant amb el pas del temps. Després l’artista ha desordenat aquestes petjades.


diumenge, 7 de febrer de 2016

Els grups del Institut Bellvitge


 La veritat és que ens està costant donar forma a totes les nostres idees, ens deien els alumnes de l'Institut Bellvitge. Sí, aquesta és la realitat de qualsevol procés de creació artística!
Com el cicle d'enguany indica al seu títol...TEMPS; i és que sembla ser que, per nosaltres també és una idea clau.



Inspirats per inquietuds personals com els tatuatges, conceptes com la geometria i àrees com la fotografia o darrere alguns projectes artístics com Signs (Gilliam Wearing), després dels primers acords i posades en comú cada grup ha creat un nom i una petita imatge que els representa.



Gràcies per compartir-les amb nosaltres! 


 
 


4imagine. Som la Júlia, la Margarita, la Neus i l'Èric.  Moltes idees al cap, però finalment res concretat. Ens agradaria fer fotos on es mostrés el pas del temps. Però encara estem decidint la idea final.



Los aristogatos. Som el Nöel, el Víctor i el Limberg. La nostra idea és editar un petit vídeo-catàleg que documenti aquelles parets del barri on la gent ha deixat la seva marca en forma de grafittis, guixades, etc.





4 Walls. Som la Paula, la Laia, l'Anna i la Mari. La veritat és que les propostes eren molt diverses. Però finalment ens hem decantat per la creació d'un catàleg fotogràfic a manera de díptic on puguem observar diferents tipologies de famílies o persones associades a la imatge de l'interior de les seves neveres. Ens sembla interessant i ens sembla que es podran extreure un munt de conclusions. Neveres més buides, ordenades, caòtiques...productes més sans, fast food...tot un seguit d'informació que segurament ens donarà claus per descobrir diferents tipologires de persones, diferents tipus de famílies.






L'encre noir Som la Laura, la Sheila i la Ruth. La nostra idea gira al voltant dels tatuatges i el moment just en què les persones prenen aquesta decisió. Ens agradaria registrar d’alguna manera (per escrit, amb notes d’àudio, etc.) el record que les persones tenen del moment en què es van fer els seus tatuatges. Per què aquell i no un altre? Tenen algun significat concret? Encara no sabem quina forma li donarem al projecte. La idea inicial és ajuntar fotos i àudio.





Android Corner, i formem el grup l'Alejandro, el Rodrigo i el Marc. Ens interessa tot allò relacionat amb la tecnologia i volíem fer alguna cosa relacionada amb la obselescència dels aparells electrònics i el seu desús associat al pas del temps. Però la veritat és que encara estem intentant donar-li forma a aquestes idees i associar-les al nostre catàleg-projecte.





Egipcian Lords. Som el Juan Carlos, El Noel, el Dani i la Natàlia. El que ens agrada, com es dedueix amb el nostre nom, són les coses relacionades amb el mon Egipci. El nostre projecte tractarà de fer el màxim número de fotografies de gent perfil i objectes relacionats amb l’institut i després transformar-los en siluetes. I amb tot això ajuntar-ho i crear una sola imatge. Encara estem pensant quina serà la imatge final.




 



BAHM. Hem escollit aquest nom perquè són les inicials dels components del grup. Nosaltres som la Brigitte, l’Ariadna, l’Hector i el Min. A classe de cultura audiovisual després de la visita a l’espai 13 vam veure projectes d’alguns artistes que utilitzen la fotografia i el vídeo en les seves creacions artístiques. Ens ha cridat l’atenció l’artista britànica Gillian Wearing i el seu projecte Signs. El nostre projecte creiem que girarà al voltant d’una idea similar. Demanant a la gent que expressi un pensament privat que després serà exposat públicament.



Wild Light. Som la Núria, la Lídia, el Jhon i el Rodrigo. Ens agrada el dibuix i la fotografia. Volem que el nostre projecte vagi al voltant de la geometria. Pensem ajuntar les dues idees (fotografia i dibuix) i jugar amb la geometria i les figures impossibles