dilluns, 23 de novembre de 2015

Rubén Grilo


Segons el comissari de l'exposició, Martí Manen, visitar una exposició implica, en moltes ocasions, assumir una sèrie de comportaments adquirits com ara el fet de voler comprendre i pensar que tot té un sentit. I si el sentit el trobéssim fora de l’exposició? I si més que comprensió el que trobéssim fossin preguntes o un llenguatge a formular? 

L’exposició de Rubén Grilo que obre cicle Quan les línies són temps a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró presenta una sèrie d’elements que estableixen un diàleg asincrònic. D’entrada, la llum. Un element propi del muntatge expositiu passa a ser obra: el sistema lumínic de l’Espai 13 és modificat per l’artista. Ja no tenim una llum homogènia generada per una il·luminació suposadament neutra, sinó que ens trobem amb una quantitat important de bombetes, totes elles diferents. Les bombetes, aquests objectes domèstics gairebé banalitzats, van significar una revolució: la revolució de la llum elèctrica i el fet de poder definir artificialment i amb exactitud els horaris. El dia i la nit sota un control perfecte, la separació entre el món “humà” i el “natural” es posava en marxa. Les fàbriques van poder oblidar les finestres i les entrades de llum natural per passar a produir 24 hores al dia. Durant anys, les bombetes de filaments elèctrics han acompanyat la nostra existència oferint un tipus de llum, un to, un ritme i un color. Però recentment el mercat –amb una argumentació de caire ecològic, ja que les noves bombetes gasten menys– ha apostat per altres maneres de facilitar llum. Els ritmes han canviat i sembla necessari un nou aprenentatge. La variabilitat de productes és alta (podem triar múltiples tipologies de bombetes) i encara no sabem quan moriran les que ara estem utilitzant. Els colors no són estables, els temps i els recorreguts són també variables i, a través d’aquestes diferències, la mecànica darrere de la llum es fa evident. Ser conscient de la maquinària, veure el procés gràcies a la desubicació.I si la llum omple l’espai, també ho fa el so. 

Una capa de so acompanya tota l’exposició. So com a to, so com a principi d’alguna cosa que potser serà. En una orquestra, l’afinació per aconseguir una homogeneïtat és clau: implica la necessitat d’una uniformitat i un consens, un desig de participar en un sistema d’entrada ordenat. Però l’afinació no forma part d’allò que s’ofereix. En un concert l’afinació hi és present, però el codi de consum acceptat per part dels espectadors implica que no li fem cas, que acceptem un soroll previ que facilita que després tot soni com toca: el so d’un oboè és el punt de partida per tal que els altres instruments busquin la màxima proximitat tonal possible... instruments afinant, buscant una manera estàndard per a un treball col·lectiu. Grilo incorpora a l’exposició sons sintetitzats d’oboè, situant-se de nou entre les paradoxes que ofereixen la industrialització i la tècnica davant de l’aleatorietat humana. 

A l’exposició també s’hi presenten una sèrie de tubs de pintura. Rubén Grilo, treballant amb l’empresa de pigments Kremer, ha creat un nou producte: una pintura dissenyada perquè no s’assequi mai. I mai vol dir mai. Pots pintar un quadre amb aquestes pintures i el quadre quedarà moll. La pintura tacarà permanentment, passant de màniga a màniga, de tela a tela, de pinzell a pinzell. Els quadres pintats amb aquesta pintura difícilment podran ser embalats o transportats sense que hi hagi una modificació important en la seva superfície. Grilo no fa pintures, sinó que ofereix una temporalitat diferent a partir de la tècnica: fabricar pintura, anar a la font, modificar el codi i que tot sigui diferent. Però té sentit presentar tubs de pintura en una sala d’exposicions? Els mateixos tubs es troben a la venda a la botiga de la Fundació Joan Miró i també a Internet. Podem preguntar-nos si hi ha alguna diferència entre els tubs exposats i els tubs que poden circular pel mercat. A la sala els tubs estan “parats”, la pintura s’observa com a idea i com a idea ofereixen un infinit d’opcions latents a l’espera de ser activades. I si els tubs de pintura no són “pintures”, a les parets de l’Espai 13 s’hi troba una sèrie de superfícies bidimensionals. Planxes metàl·liques amb construccions abstractes, objectes artificials i imantats que incorporen moviments humans totalment assumits ara a la fàbrica. Pensem en rajoles de xocolata. Totes semblen iguals, però sempre hi ha algun error que les diferencia. El propi producte base –la xocolata– implica que els canvis de temperatura afecten la seva presentació. Els motllos tenen rastres i les maniobres per l’embalatge ens aproximen a la possibilitat de l’error. 

Rubén Grilo, en un procés d’enginyeria a la inversa, agafa rajoles de xocolata per fer-ne motllos que seran la base de posteriors còpies en tres dimensions. Rajoles que, en origen, no són perfectes i que passen a la posteritat en ser copiades amb l’ajut de la tecnologia mitjançant nous motllos. Les màquines analitzen i mapen l’objecte per fer-ne una còpia des de l’objectivitat. De nou, la possibilitat de l’error és present, però el desig que les rajoles de xocolata passin a un altre camp temporal hi és palès. A la col·lecció del MACBA hi ha una obra de Dieter Roth feta amb xocolata que obliga a fer un treball important per a la seva conservació. Willy Wonka, a la seva fenomenal fàbrica de xocolata, buscava l’emoció absoluta i la mirada infantil carregada de desig i felicitat amb una fàbrica on el temps s’havia aturat. Si és que el temps es pot aturar. 


dimecres, 18 de novembre de 2015

Engeguem el MMS


Des de la Fundació volem agrair-vos la vostra visita d'ahir i les vostres ganes de començar aquest any. A partir de la propera setmana començarem a compartir més experiències amb vosaltres i els vostres alumnes tant als Centres com al Espai 13. Benvinguts a tots plegats, comencem a caminar les línies del temps.

diumenge, 15 de novembre de 2015

EDICIÓ 2015 - 2016


Per quart any consecutiu, engega una nova edició de l’MMS en paral·lel a la temporada expositiva de l’Espai 13. El cicle Quan les línies són temps, comissariat per Martí Manen, reflexiona sobre quëstions de temporalitat i producció en la pràctica artística. A través de diferents elements, complementaris en diàleg, revisa les relacions que s'estableixen entre les diverses fases de la creació artística: la investigació, l'elaboració del projecte i la seva formalització posterior, com també la producció i la presentació del treball final.

Com sempre, intentarem establir el màxim de connexions possibles amb tot allò que succeeixi al llarg de la temporada i us mantindrem informats i informades perquè en pugueu gaudir. Aquest any, tant el comissari com els artistes viuen fora i buscarem estratègies alternatives per poder-nos apropar, tant a ells i elles com al seus respectius treballs.

En l’edició d’enguany, donem la benvinguda a un nou centre, IES Consell de Cent, i tenim moltes ganes de conèixer els nous alumnes de tots cinc.

Gràcies per continuar confiant en nosaltres i fins ben aviat!

Podeu trobar tota la informació relacionada amb el cicle en aquest enllaç: Cicle Espai 13

dijous, 12 de novembre de 2015

Compartim coneixement

A la matèria de dibuix artístic hem estat fent una sèrie de recerques relacionades amb futurs treballs. Ens interessa que el material de documentació creat pels alumnes estigui a disposició d’altres alumnes, tant del nostre centre com d’altres instituts.
Si no disposeu d’una connexió ràpida o teniu problemes per visualitzar les presentacions, descarregueu els pdfs:
Les presentacions han estat generades pels alumnes del batxillerat artístic i formen part de la nostra col.laboració amb l’Espai 13 de la Fundació Miró (projecte MMS: Quan les línies són temps) i el Museu de les Ciències de Barcelona (projecte Connectem amb Luís Feo). En el cas d’aquest últim, esperem amb aquest material assessorar els nostres alumnes de 3r d’ESO, que participen en el projecte Connectem..., per tal de millorar les seves il.lustracions.
Cada alumne va crear una diapositiva. Aquesta mostra d’alguna manera com es pot representar el pas del temps en una imatge fixa. El vantall de recursos és força ampli, cosa que era difícil de preveure abans de fer la recerca:
Recursos del món de l’art pictòric:
  • La pintura narrativa: simultaneïtat temporal.
  • L’art cubista.
  • L’art futurista.
  • El constructivisme rus.
  • L’art conceptual.
La fotografia:
  • Llarga exposició.
  • Multiflash.
  • Superposicions.
El còmic.
Els diagrames i altres recursos de les  il·lustracions científiques.
Per utilitzar en els treballs: creació d’una ruta a partir de la idea del catàleg extraordinari: allò convencional convertit en extraordinari (projecte MMS). També pel treball d’il.lustració científica: Connectem amb Luís Feo). 1r de batxillerat i 3r d’ESO.
Després de veure una sèrie històrica sobre autors que han treballat la natura morta (des del punt de vista de l’art o des de la il.lustració científica), cada alumne ha creat una diapositiva. Aquesta mostra algun recurs del món del dibuix científic com ara:
  • Trames.
  • Relació figura/fons.
  • L’ús expressiu de la línia.
  • L’ús expressiu de les gammes i el contrast.
  • L’art conceptual.
  • Els diagrames de fletxes i altres recursos aliens al món de l’art: seccions i talls.
Esperem que amb aquesta recerca es pugui plantejar amb més qualitat els treballs que farem sobre aquests temes. Quin repte!.
Aviat tindreu notícies nostres amb els resultats.

dimecres, 11 de novembre de 2015

Relació entre el dibuix contemporani i la fotografia del segle XXI

La primera pràctica important de la matèria de dibuix artístic a segon de batxillerat ha estat tot un repte i paga la pena mostrar-la en aquest bloc. 
S’espera que un alumne de segon de batxillerat comenci a explorar de manera sistemàtica una manera personal d’expressar-se. 
Hem intentat integrar de manera superficial el tema d'engualny (Quan les línies són temps), però ha estat un fracàs i caldrà començar de nou d'una manera molt més pausada.
En aquest cas, els nostres joves artistes han estudiat una sèrie d’autors de fotografia contemporània i han desenvolupat dos treballs que paga la pena comentar: 
Una pràctica fotogràfica dins d’un dels gèneres en que es pot dividir la fotografia artística contemporània(totes aquestes són obres fetes pels alumnes):
  1. Performance. Estratègies performatives organitzades per l’artista. Autors estudiats: Philip Lorca diCorcia, Joseph Beuys, Erwin Wurm i George Rousse.















Evidentment, en aquest bloc caldria fer moltes explicacions per entendre de manera completa les obres. La fotografia inferior, per exemple, representa en realitat amb un joc de miralls a un pare i la seva filla: l’artista.
  1. Narrativitat. L’artista com a narrador.  Autors estudiats: Jeff Wall, Thomas Demand i Lisa May Post.
  1. Sense emotivitat. L’obra freda. Autors estudiats: Hiroshi Sugimoto, Andreas Gursky, Thomas Struth i Rineke Dijkstra.
  1. Coses ordinàries convertides en extraordinàries.  Autors estudiats: Fischli & Weiss, Wolfgang Tillmans (Paper Foldings), i Roe Ethridge.
Algunes d’aquestes imatges són realment increïbles. Cal fer ampliacions per veure com funcionen sobre una paret.
En aquest cas, els alumnes han hagut de fer molts intents abans de decidir-se per una imatge única.
  1. Intimitat. Autors estudiats: Nan Goldin i Wolfgang Tillmans.
Crec que inicialment, aquest bloc va ser el més treballat. Els alumnes han fet una gran feina en camps tècnics als quals no hem dedicat molta atenció (la nostra matèria és dibuix artístic). El que més ha costat és entendre el personatge triat.
  1. Moments històrics. Testimonis alternatius al fotoperiodisme.  Autors: Martin Parr, Trine Sondergaard i Sophie Ristelhueber.
  1. Postmodernisme. La fotografia recodificada.  Autors estudiats: Cindy Sherman, Gillian Wearing, Joan Fontcuberta, Richard Prince.
En aquest bloc s’han fet també grans obres, però no les podem fer públiques per problemes de drets d’imatge.
  1. Físic i material. La fotografia com a objecte. Autors estudiats: Wolfgang Tillmans i Lucas Blalock.
Recomanem per futures recerques el llibre “The Fotography As Contemporary Art” de Charlotte Cotton.
Finalment, per tancar el cercle d’aquesta aventura, els alumnes han proposat una obra de dibuix contemporani a partir de tot el procés de recerca anterior.
Alguns dels dibuixos mantenen un gran paral·lelisme amb les fotografies anteriors.
Altres han fet possible treballar també de manera experiment.

En general es tracta de treballs realitzats sobre format 50×70 cms.
El fet de comptar amb idees tan variades ha estat molt motivador per valorar el treball final.
En aquestes imatges es veu la presentació pública del treball.

I aixó només per començar aquest apassionant curs!.